La paraula més polisèmica que he trobat mai

Si acabas d'arribar a Catalunya o acabas de començar a estudiar català, la paraula cap pot ser molt confusa. La sentiràs a la televisió i a les notícies (el cap d'estat, el cap de govern) i també al carrer (Bon cap de setmana! o Vine cap aquí ara mateix!). La sentiràs quan la gent es queixi (Ara no, que em fa mal el cap) però també al mercat (Ho sento, no me'n queda cap) i quan els teus professors i professores del CNL facin tot el possible perquè entenguis que No tinc ningun llibre* en català no significa res. A més, també tenim un cap a la feina, però el meu cap preferit és el Cap de Creus.
I és que, si tens el cap a tres quarts de quinze, potser és difícil tenir en compte tot el que una única paraula pot significar. Al cap d'uns mesos, però, t'acostumaràs i veuràs que tot el que no tenia ni cap ni peus ho començaràs a saber pel caps dels dits. Ara bé, cal tenir paciència i recordar que val més ésser cap de sardina que cua de pagell i no escalfar-se gaire el cap, sinò gaudir de la vida i esperar postes de sol i caps de setmana.

Molt bona Setmana Santa! I tireu pel cap que vulgueu, que mereixeu unes bones vacances!

Esmorzar a Barcelona

Sense cap mena de dubte, el meu àpat favorit del dia és l'esmorzar. M'encanta fer-lo a casa meva o al
carrer, a una bona cafeteria.
Si esmorzo a casa, preparo suc de taronja, fruita amb iogurt, cafè o una infusió i unes bones torrades de pa integral de llavors amb oli d'oliva, tomàquet, all, formatge, alvocat i pit de titot. Abans, fa uns anys, hi posava un bon pernil, però ara no puc menjar porc perquè sóc al·lèrgica. Si tinc temps, puc passar una hora esmorzant tranquil·lament, xerrant i gaudint del menjar. Sóc una dona de bones costums i a més em cuido molt. De vegades, especialment el cap de setmana, m'agrada també fer l'esmorzar fora de casa perquè quan no he d'anar a la feina sóc molt gandula; res millor per començar el diumenge que una terrassa al sol al meu barri, a una plaça maca i tranquil·la, un bon esmorzar i bona companyia (potser també unes ulleres de sol per dissimular la falta de son). Fins aquí, estic segura que molts hi estaran d'acord.
Quan vaig arribar a Barcelona no sabia gaires coses sobre Catalunya (jo pensava que sí, però no) i pel que fa a l'esmorzar, he de dir que no m'havia preguntat mai si seria diferent del que estava acostumada. Tractant-se del país del pa amb tomàquet, m'imaginava torrades de pa de pagès català pertot arreu, més grans que els plats, sucades amb tomàquet, i potser un festí de tota mena de botifarres (encara que jo no pugui menjar-les). Doncs no. Jo no sé com és el típic esmorzar a Catalunya, però estic segura que no és un cafè amb un bikini o una pasta per tres euros. De vegades demanes torrades al bar i et diuen que sí en tenen, i quan ja has començat a salivar, hi tornen amb Panrico amb confitura de maduixa. Els barcelonins deuen anar massa de pressa per apreciar les bondats d'un esmorzar complet, perquè encara no he trobat cap bar amb un esmorzar de debò enlloc.
De moment seguiré a la caça del desaparegut esmorzar tradicional català a Barcelona. Si algú l'ha vist, que m'avisi!

Salutacions famolenques! ;)